Hi ha sons i imatges que un els té clavats al cervell, segurament a cops de l’un dos tres de la infància. Un d’ells és el chac-chac-chac amb el canto del plat que colpeja violentament i esquartera un garrinet (naturalment ja fornejat, que llavors el gore encara no el donaven per TVE -o sí, però no ens emboliquem ara). Era i és avui en dia un ritual entranyable executat pel septuagenari Cándido, fill del mesoner Cándido, i nomenat nosequè per sa majestat el Rey Don Juan Carlos I…
Al costat mateix de l’aqüeducte segovià es troba fàcilment aquest emblemàtic restaurant, un casalot antic i enorme, des dels finestrals del qual sembles estar a tocar de la magnífica obra de l’enginyeria romana.
I el menjar, que és el que compta, doncs sensacional. No s’han deixat dur per la fama i mantenen una extraordinària qualitat, com ja recordava del meu primer cop, ara fa uns dotze anys de no res. L’àpat va consistir en una abundant amanideta de tonyina escabetxada, tomàquet i ceba, i a sac amb una de cochinillo i una altra de lechazo, plats abundants d’aquestes bestioles tendres i meloses, que has d’acompanyar sempre amb un bocinet de la seva pell pecaminosament cruixent. Exquisit. Indescriptible. I perquè entrés en condicions, va caure un excepcional vi de la casa (un ribera del duero anomenat Bornos Roble 2014) i l’ampolla d’aigua per fer bonic. Com no hi havia prou calories, vam optar per fer cadascú les seves postres: una tarta de ponche l’un, i una torrija l’altra. També per baixar-ho, uns cafès i uns absoluts a compte de la casa (costum que a la messeta encara sembla respectar-se).
Tot, tot, per uns molt ben pagats 96 euros el 4 de juny de 2016. Espero repetir i espero tornar a veure el (meu) senyor Cándido.
tastant 