Taberna de la Daniela, Madrid

Ben aconsellat per uns amics, vaig anar el divendres, 3 de juny de 2016, a la Taberna de Daniela, ni més ni menys que al carrer Cuchilleros (a una escopinada de la plaza Mayor del relaxing cup), i a fer el què havia de fer per aquelles contrades: un bon cocido madrileny. I així va ser. Una bestiesa em va semblar allò: una font d’un caldo potent i hipercalòric, tota per a tu, i al poc et serveixen una descomunal safata farcida de cigrons, patates (quines patates!), col, tocino, piloteta, gallina, vedella, pernil salat… Salvatge. Per a tres persones seria el raonable! Si no fos perquè jo era un subjecte en trànsit a la cort del rei Felip VI, em demanava el tupper. La companya va ser més mesurada fent-se un sòlid salmorejo i unes abundants cocotxes al pil pil, menges que em diu que van ser molt bones. Per empassar-ho, va caure un rioja criança la mar de correcte (un Viña Salceda) i l’aigua per rentar-s’hi elegantment els dits. El punt i final el van posar una porció de pastís de formatge i un parell de cafès. Bé, i uns absoluts, detall de la casa (els bons costums no haurien de periclitar!). El local ben decorat, taules àmplies, estovalles comme il faut i el personal, molt cordial. I el preu, també molt encertat: 83 euros.

Em va sobtar que a quarts de cinc ja no hi hagués servei de restaurant (la barra sembla que seguia), perquè amb tant guiri que sopa a hores absurdes, em pensava que farien  cuina permanent; però en cap moment van insinuar que havíem de marxar.

Són uns quants restaurants els que té la “Daniela” (SL de rigor, clar!):

http://www.tabernadeladaniela.com/nuestras-danielas/la-daniela-cuchilleros/

image1

 

Casa Lucio, Madrid

Anar a la villa y corte amb ganes de disfrutar culinàriament potser exigeix una visita als llocs més emblemàtics, com el Casa Lucio de sempre (los huevos estrellaos de toda la vida). I he pogut comprovar que la fama és merescuda. Amb una amiga vaig compartir l’1 de juny de 2016 un sensacional àpat consistent en els mítics ous ferrats amb patates (alguna cosa han de tenir les patates mesetàries), naturalment sucats amb una rosca de pa remarcable; de segon, un rap a la planxa per a cadascun de dimensions colossals (a ull, li poso un quart de kilo al tall). Perquè hi entrés bé, un vinet de la casa (res, una bagatela: un cvne reserva 2011 per 17’50!) i l’aigua de rigor. I per arrodonir-ho, una ració de pastissets (una mena de petites lioneses de crema, nata o de trufa), uns cafès i un parell de generosos i gens dolços patxarans de la casa (com no!).

El local cuidadíssim, les taules àmplies tot i l’èxit del restaurant, i el personal, molt molt professional. Com el mateix Sr. Lucio, disposat a saludar i deixar-se fotografiar. També el preu em va semblar més que correcte: exactament 101 eurets.

Compte! Sembla que sempre està a petar: ni reservant una setmana abans vaig poder triar dia. Esclar que el Paul McArtney hi actuava a l’endemà, i més d’un compatriota hi era també donant-se el festí…

http://www.casalucio.es/

image2 (2)