Mesón de Cándido, Segovia

Hi ha sons i imatges que un els té clavats al cervell, segurament a cops de l’un dos tres de la infància. Un d’ells és el chac-chac-chac amb el canto del plat que colpeja violentament i esquartera un garrinet (naturalment ja fornejat, que llavors el gore encara no el donaven per TVE -o sí, però no ens emboliquem ara). Era i és avui en dia un ritual entranyable executat pel septuagenari Cándido, fill del mesoner Cándido, i nomenat nosequè per sa majestat el Rey Don Juan Carlos I…

Al costat mateix de l’aqüeducte segovià es troba fàcilment aquest emblemàtic restaurant, un casalot antic i enorme, des dels finestrals del qual sembles estar a tocar de la magnífica obra de l’enginyeria romana.

I el menjar, que és el que compta, doncs sensacional. No s’han deixat dur per la fama i mantenen una extraordinària qualitat, com ja recordava del meu primer cop, ara fa uns dotze anys de no res. L’àpat va consistir en una abundant amanideta de tonyina escabetxada, tomàquet i ceba, i a sac amb una de cochinillo i una altra de lechazo, plats abundants d’aquestes bestioles tendres i meloses, que has d’acompanyar sempre amb un bocinet de la seva pell pecaminosament cruixent. Exquisit. Indescriptible. I perquè entrés en condicions, va caure un excepcional vi de la casa (un ribera del duero anomenat Bornos Roble 2014) i l’ampolla d’aigua per fer bonic. Com no hi havia prou calories, vam optar per fer cadascú les seves postres: una tarta de ponche l’un, i una torrija l’altra. També per baixar-ho, uns cafès i uns absoluts a compte de la casa (costum que a la messeta encara sembla respectar-se).

Tot, tot, per uns molt ben pagats 96 euros el 4 de juny de 2016. Espero repetir i espero tornar a veure el (meu) senyor Cándido.

http://www.mesondecandido.es/

Taberna de la Daniela, Madrid

Ben aconsellat per uns amics, vaig anar el divendres, 3 de juny de 2016, a la Taberna de Daniela, ni més ni menys que al carrer Cuchilleros (a una escopinada de la plaza Mayor del relaxing cup), i a fer el què havia de fer per aquelles contrades: un bon cocido madrileny. I així va ser. Una bestiesa em va semblar allò: una font d’un caldo potent i hipercalòric, tota per a tu, i al poc et serveixen una descomunal safata farcida de cigrons, patates (quines patates!), col, tocino, piloteta, gallina, vedella, pernil salat… Salvatge. Per a tres persones seria el raonable! Si no fos perquè jo era un subjecte en trànsit a la cort del rei Felip VI, em demanava el tupper. La companya va ser més mesurada fent-se un sòlid salmorejo i unes abundants cocotxes al pil pil, menges que em diu que van ser molt bones. Per empassar-ho, va caure un rioja criança la mar de correcte (un Viña Salceda) i l’aigua per rentar-s’hi elegantment els dits. El punt i final el van posar una porció de pastís de formatge i un parell de cafès. Bé, i uns absoluts, detall de la casa (els bons costums no haurien de periclitar!). El local ben decorat, taules àmplies, estovalles comme il faut i el personal, molt cordial. I el preu, també molt encertat: 83 euros.

Em va sobtar que a quarts de cinc ja no hi hagués servei de restaurant (la barra sembla que seguia), perquè amb tant guiri que sopa a hores absurdes, em pensava que farien  cuina permanent; però en cap moment van insinuar que havíem de marxar.

Són uns quants restaurants els que té la “Daniela” (SL de rigor, clar!):

http://www.tabernadeladaniela.com/nuestras-danielas/la-daniela-cuchilleros/

 

Casa Lucio, Madrid

Anar a la villa y corte amb ganes de disfrutar culinàriament potser exigeix una visita als llocs més emblemàtics, com el Casa Lucio de sempre (los huevos estrellaos de toda la vida). I he pogut comprovar que la fama és merescuda. Amb una amiga vaig compartir l’1 de juny de 2016 un sensacional àpat consistent en els mítics ous ferrats amb patates (alguna cosa han de tenir les patates mesetàries), naturalment sucats amb una rosca de pa remarcable; de segon, un rap a la planxa per a cadascun de dimensions colossals (a ull, li poso un quart de kilo al tall). Perquè hi entrés bé, un vinet de la casa (res, una bagatela: un cvne reserva 2011 per 17’50!) i l’aigua de rigor. I per arrodonir-ho, una ració de pastissets (una mena de petites lioneses de crema, nata o de trufa), uns cafès i un parell de generosos i gens dolços patxarans de la casa (com no!).

El local cuidadíssim, les taules àmplies tot i l’èxit del restaurant, i el personal, molt molt professional. Com el mateix Sr. Lucio, disposat a saludar i deixar-se fotografiar. També el preu em va semblar més que correcte: exactament 101 eurets.

Compte! Sembla que sempre està a petar: ni reservant una setmana abans vaig poder triar dia. Esclar que el Paul McArtney hi actuava a l’endemà, i més d’un compatriota hi era també donant-se el festí…

http://www.casalucio.es/

Axol, Cabrils

Una de les sorpreses gastronòmiques més sensacionals dels darrers temps ha vingut de la mà de la meva família: un inesperat regal-àpat en aquest magnífic restaurant, a la urbanització de Can Cabot de Cabrils. Tot, tot, extraordinari: el disseny arquitectònic, la professionalitat de la Xènia i la seva companya, les taules grans i les cadires còmodes, la lluminositat del menjador, les vistes, les cadires a l’exterior per acabar de pair el menjar… i el tiberi, que és el que compta! Tota una experiència degustativa.

Com a entrants, tenim des de l’espelma d’oli de pesols (a sucar-hi les torradetes mentre està encesa), passant per les esferes cruixents farcides de pisco, seguint per les olives esferificades amb gust a musclo (em penso que un dels diversos tributs del xef Albert Ortiz al seu mestre Adrià) i acabant per les cornes de peus de porc. I seguim picant una patateta brava i una croqueta de sobrassada amb poma.

Abans d’anar als plats, parada obligatòria a la tria de pa. I és clar, ja tenen una bona provisió de la meravella de pa amb fuet i formatge. Imprescindible tastar-lo.

Anem a la teca fonda: com a primer, una perfecta porció d’una mena de pastis d’escalibada amb sardines pel damunt, en una base de crema freda de sardina i un geladet suau (que no recordo ni vam saber tobar el gust). Segueix el festí: corbina perfectament cuita al damunt d’un sorprenent llit de suc de pollastre rostit i unes favetes pecaminosament tendres. I per acabar-ho d’adobar, el darrer plat: un contundent caneló (la pasta perfecta) de galta de porc, coronat amb gotetes de concentrat de cafè i quicos. Indescriptible tot. No tinc paraules.

Per arrodonir-ho, una mena de mousse de llimona que, aprofitant el bonic dia de Sant Jordi de 2016, tenia una treballada forma de rosa groga amb un geladet al costat (potser de nata?).

Naturalment, tot molt ben maridat amb un vi negre de la terra, l’aigua (per dissimular) i un parell de copes de cava, que acompanyades d’uns delicats flamets de mousse de plàtan servits en un original palet, posen fi a aquest descobriment culinari excepcional.

Solc indicar sempre el preu; per primer cop el diré de forma aproximada (el tenen al seu web i era un regal): em penso que volta els 100 euros la parella.

http://restaurantaxol.com/

Gràcies! 🙂

 

 

 

Can Vador, Barcelona

Aquest acollidor restaurant és a Diputació, a tocar del Passeig Sant Joan i em sembla un lloc idoni per fer un bon àpat quotidià. Taules amples, estovalles i tovallons de debò, i fins i tot la possibilitat d’un discret reservat. I un servei ràpid i atent.

I el tiberi? Molt bo els dos cops que hi he estat. El menú resulta força variat: ja he tastat els calçots arrebossats, l’amanida fresca, el xai tendre -no les bèsties velles que solen encolomar segons a quins llocs- i el bacallà, així com les llamineres i pecaminoses postres. El vi negre que l’acompanya, també molt encertat. l preu és remarcablement correcte: uns 16’50 euros, cafè inclòs, per un menú de nivell.

Això sí, cal reservar, que fan ple!

http://canvador.com/ca/

 

Casa Paloma, Barcelona

Un cop més he anat a l’excel·lent i bonic restaurant Casa Paloma (germà gran del Chez Cocó), al carrer Casanova, un pèl mes amunt de la Diagonal. Molt bo i molt ben decorat i il·luminat. Vam gaudir d’una generosa esqueixada de bacallà amb un tomàquet acabat de ratllar, d’un tàrtar de tonyina abundant i perfectament marinat, i com a colofó, d’un tall de 300 grams de llom de wagyu, l’ansiada carn de kobe que un ha de provar per primer cop a Catalunya -a pocs mesos d’haver tornat del Japó!-. Probablement la millor carn que hem provat mai, i això que la bèstia va patir un punt més de cocció -som així, què hi farem?-. Tot va anar regadet de l’extrordinari montsant Vespres i de l’aigua per dissimular. A partir d’aquí, hem de dir que les postres (una selva negra poc ben presentada i amb un gelat de cireres dolentot)  i les copes de cava (el sempre decepcionant Anna de Codorniu) no van estar a l’altura; com tampoc els xarrups d’un licor d’herbes, tan pèssim que va haver de ser tornat. Tot i així, creiem que mereix estar al tastant: el cava i els licors s’han de meditar bé i no deixar-los a l’atzar!

El sopar va costar el 3 de juliol de 2015, 151 euros, a costa de la que feia anys! 😛

Per cert, el web ha d’estar també en català, nois!

http://www.casapaloma.es/

I aquí l’entrada del seu germanet:

https://tastant.wordpress.com/2013/08/04/chez-coco-barcelona/

 

Churrasquería Don Miguel, Santa Cruz de la Sierra

Menjar a Santa Cruz de la Sierra és deliciós i a sobre, molt econòmic. No m’he complicat la vida i he anat a una churrasquería anomenada Don Miguel, a l’avinguda Viedma. I com ja coneixia l’abundància dels plats cruceños, m’he llançat només a mig churrasco, uns 400 grams de carn vetejada amb el seu greix, perfectament cuita al teu gust mercès a la graella en què te la porten. Ve acompanyat d’un reguitzell de platets “satèl·lit” de yuka fregida, d’enciam amb tomàquets, d’una mena de rissotto de formatge, de yuka bullida, de fèsols, de mongeta verda i de cogombre amb vinagre. Impossible d’acabar-te’ls, llevat de la carn, que seria pecat deixar ni un bocí. Com a punt final, una mousse de taronja, casolana, generosa i sensacional. Tot va anar acompanyat de la reglamentària ampolla gran de cervesa Huari i, per afavorir la digestió, l’amable Pablo et recomana un xarrup de Singane, una mena d’orujo local molt bo. El festival ha sortit el 19 de juny de 2015 per uns 145 bolivianos, que al canvi són uns pírrics 18 euros (amb el deu per cent de propina inclosa). Llàstima que no serveixin cafè, absolutament indescriptible per aquestes contrades!

Crec que no tenen web, així que aquí va la referència google:

https://plus.google.com/108895148461486093710/about?gl=bo&hl=es

Fermí Puig, Barcelona

Ja feia temps que li tenia ganes, i per fi hi he anat, el 2 de maig de 2015, al sensacional restaurant d’en Fermí Puig, a Balmes a tocar la Diagonal. Cuina catalana, òbviament d’autor, sensacional en tots els sentits: deliciosa, amb plats suficients per quedar ben satisfets, en un local ampli, ben decorat i il·luminat, i taules imponents, i amb un personal jove, còmplice i professional. A més, cap al final del magnífic àpat el propi Fermí et dóna cordialment la benvinguda; i es nota que no és un posat.

Com no recordo els plats de l’amiga que m’acompanyava, dóno fe de l’excel·lència dels meus: un empedrat de bacallà ben macerat i gustós, favetes a la catalana ben ben reposades, i unes petites mandonguilles amb bolets, flonges i saboroses; de postres un tortellet farcit de nata. Per regar-ho, t’ho ben mariden amb una moritz desassedegant de benvinguda, amb vi blanc i amb vi negre (montsant, recordo), aigua i cafès, tot a discreció. El xarrupet d’stolichnaya elit va posar el punt final a aquest festí. Tot el que dic formava part d’un ampli menú a preu tancat per uns excepcionals 45 euros.

Un deu sobre deu. Cal reservar, que sol estar ple.

http://www.restaurantfermipuig.com/

Olave, Castelldefels

També conegut i amb raó com a “el rei de les tallarines”, és al passeig marítim de Castelldefels. Es tracta d’un restaurant popular i concorregut on fan unes saboroses tallarines locals. Nosaltres vàrem aprofitar l’1 de maig de 2015 per fer-hi una incursió (i sort que vam fer reserva, perquè després la cua era espectacular!). Va caure una generosa ració de tallarines, una altra de “currupipi” (un poti poti d’arrebossats de calamarsets, txipirons, gambetes i peixets) i una caldereta de llagosta, correcta; de postres i per força, un canaló de plàtan i un massini gelats, perquè no tenen res de la casa. Per empassar-ho, res millor que un cava Recaredo ben fred, els cafès de rigor i uns xarrupets d’orujo d’herbes i de vodka com a punt i final. I a reposar una estoneta a la platja abans d’agafar la moto!

Tot va sortir per uns adequats 110 euros.

Personal molt atent i amb ofici. La part coberta exterior, on vam aconseguir la taula, acaba sent un pèl calorosa i sorollosa.

Com que les fotos dels plats no llueixen gens, aquí va l’enllaç. En català, sense dubtes, milloraria!

http://www.marisqueriaolave.es/

 

Can Manel, Les Cases d’Alcanar

Tot visitant el Deltebre, convé no caure en el parany dels restaurants propers als vaixells que creuen el delta, i el millor (com sempre) és deixar-se aconsellar per gent de la terra. I així, per segon cop ja, hem anat al Can Manel, a Alcanar. Compte, que si vas en dies festius, cal reservar!

Vam seguir totes les recomanacions de l’amo, i el dinar no podia ser millor: per fer boca, uns boquerons en vinagre finíssims, uns xipirons fregidets (rabiosament frescos) i unes delicades i saboroses navalles; de segon, una fideuà, com no podia ser d’altra manera, tant o més deliciosa que els preliminars. Per empassar l’àpat, unes canyes i un vinet blanc de la casa molt correcte. Postres i cafès inclosos, tot ens va costar, el 10 de setembre de 2014, uns 65 euros molt molt ben pagats.

Per acabar-ho d’arrodonir, xarrupet de vodka Absolut (en una preciosa botella d’edició limitada) com a detall de la casa: bons costums que no cal perdre!

No hem trobat cap web propi, així que aquí va l’enllaç al seu facebook:

https://ca-es.facebook.com/canmanelrestaurant